dimecres, 12 d’abril del 2017

Tots els missatges que voldria enviar-te

Vaig tardar dues setmanes després d'aquell desastrós 14 de febrer a tornar a funcionar amb un mínim de normalitat. Vaig enviar-te més d'un missatge innecessari en aquest període. Per fi, un dia, vaig veure que només et faria més mal. Però els vaig escriure, per si de cas algun dia feien falta que llegissis.

01/03/2017 17:27 - Quan de repent, al mig del meu dia et trobo a faltar em pregunto si tu, en algun moment (encara que no tan sovint com jo), em trobes a faltar d'alguna forma. O si estàs content amb la decisió que vas prendre.

05/03/2017 03:40 - Cada vegada que estic al Clàssic en tu penso en tot allò que podria ser. Tan bonic, tan clar, tan lliure i tan normal. Però he d'esquivar les teues mirades perquè no les aguanto ni una mil·lèssima de segon, quan fent l'amor ens aguàntavem la mirada durant hores. Intenses, fixes i precioses. I ara no podem ni creuar-nos la mirada sense haver d'escapar-ne. Mai serà. I sempre farà mal. Et trobo a faltar ara, et trobava a faltar quan estàvem junts, i et trobaré a faltar durant temps. I també cada vegada que et vegi.

07/03/2017 11:43 - Vaig donar-te tots els motius per marxar quan hauria d'haver-te'n donat per quedar-te, i aquí vaig tenir jo tota la culpa.

08/03/2017 17:06 - Hi ha moments que me'n recordo dels comentaris que feies sobre ella. I entenc que "us estimàveu com molts no haurem estimat mai". I em frustra moltíssim pensar que mai podré significar tot allò que ella va significar, quan se que hi ha les capacitats i potencial per ser-ho. Vull que em digues "cuquet" a mi també, i que parles a totes hores d'un viatge junts a París.

11/03/2017 01:26 - (Acabem d'estar un bon rato junts al Clàssic). Tenies raó, la perspectiva ho és tot. Ara ja puc fer aquell exercici de "mai més tornarà a passar" sense fotre'm a plorar com una boja. Crec que ara el problema és que creus que ja estic bé. I probablement penses que vas fer bé, que ultimament només em veies patir i ara em veus bé. I, per una part, sé que et fa bé pensar això; et sents millor, t'ajuda a estar bé. Però, d'altra banda, s'està frivolitzant allò que va significar tant per mi. Per tu, el meu dolor queda reduit a una emoció transitòria vinguda del shock i de la meua salut mental. I no sóc capaç d'expressar que el dolor segueix sent i serà persistent, perquè jo volia estar amb tu. Crec que ara penses que ho volia per no sentir-me sola, que ho volia per no perdre l'amistat. Que ho volia perquè no sóc estable emocionalment i mentalment. Com voldria fer-te arribar la veritat: em fa mal i em va fer mal perquè jo et vull a tu. No em sento sola. Però et vull a tu perquè no trobaré en ningú allò que havia trobat en tu: aquella connexió, la teva personalitat, aquella atracció física més enllà del sexe, la teva intel·ligència i el teu caràcter dolç, la bona dinàmica i química que hi havia establerta, i hi ha, entre natros. I mai podré fer-t'ho saber, que em va fer tant de mal perquè ho vaig trobar tot en tu i ja no ho tinc a l'abast.
No va ser perquè em pogués sentir sola.
Era perquè mai més no series tu qui fos allà.

14/03/2017 - Algun dia t'enviaré un missatge d'aquells que no s'haurien d'enviar (perquè són una redundància", i et diré "puc trucar-te?". Em trucaràs tu, no per ganes, sinó per bondat. I et diré una tonteria gegant: "et vindria de gust que anem a fer un cafè? És a dir, no diguis que sí perquè et sap greu, digues que sí només si realment et ve de gust. No m'ofendré" Bueno, és clar que m'ofendré, però em diràs que sí igual, encara que no et vingui de gust. Quedarem en un lloc cuqui. No a Fontana, si us plau. En aquelles escales he passat més nervis que en qualsevol altre lloc en tota la ciutat. Perquè sabia que al sortir d'allí ens fariem un petó. No puc sotrir d'allà i fer-te un petó a cada galta. Hauria de perdre un costum, per fer-ho. Total, que quedarem en un lloc cuqui i quan hi vagi arribant el meu cos semblarà una batedora de tanta tremolor. I en fi, ens asseurem i començarem amb allò de "com estàs?", "què tal el dia?", "com va la universitat?", "què tal la reunió de dissabte?", "i la feina?". I d'aquí passarem a parlar de coses poc transcendentals. Però quan arribi aquell moment en què s'ha acabat el tema de conversa puc fer dues coses: trencar el silenci incòmode, si és que és incòmode. Perquè si no ho és, l'aguantaré tant com sigui possible perquè sé que t'agraden. Després se m'escaparà un somriure i un sospir, tot alhora. I et diré per què t'he trucat. Perquè tenies raó: necessitava perspectiva. Perspectiva que m'ha ajudat a treure solemnitat al tema. A treure-li intensitat, a rebaixar el meu nivell dramàtic habitual. Però tu esperaves que la perspectiva em digués "veus? Tampoc el volies tant." Però la perspectiva no m'ha dit això. El que m'ha dit és que estic cansada d'esperar per coses que poden no passar mai. Potser fent això estaré forçant les coses, però sé que si no faig aquest pas, tampoc passarà res. O sigui que a vegades caldria forçar més les coses. Sé que tu no estaràs més o menys bé. I que tu això, ara, no ho vols. Però jo sí i deixa'm dir-te el que ja t'hauria d'haver dit: si que hauria d'haver tingut elecció. Tu pots jutjar allò que penses que t'hauria d'apartar de la gent. Però no pots escollir si a aquesta gent li ve de gust enfrontar-s'hi o no. I a mi no m'importen. Si a tu et venia de gust seguir com estàvem, a mi també.

19/03/2017 02:33 - Vull que tornes a follar-em mirant-me als ulls.

26/03/2017 03:23 - T'ho dic a tu perquè no sé a qui més dir-li. Me'n vull tornar a Alemanya. I oblidar-ho tot.

21/05/2019 14:56 - Han passat dos anys i encara em toco pensant en tu. I després ploro.

El cafè al llit

Fa poc vaig dir-te que jo no volia algú que "em porti el cafè al llit". Vaig tenir algú una vegada que me'l portava. I jo ho volia. És un gest bonic. Però et vaig dir que no buscava això en tu. I vas dir-me "no, jo no sóc d'aquestes coses". Mentida. Mai m'has portat el cafè al llit ─cosa que seria estranya ja que només vam dormir unes quantes vegades junts, i sempre a casa meua─. Jo a tu si que t'he le dut. M'agradava començar el dia així amb tu. Durant una temporada hi havia dies que arribava a la feina amb unes ulleres d'un pam però un somriure d'orella a orella. Però aquest no era el tema. Que tu no eres d'aquestes coses, vas dir-me. Però un dia qualsevol, vaig sortir de Fontana, com sempre, i t'hi vaig trobar amb uns dolços que havies comprat per mi. I em vas dir qualsevol cosa quan et vaig preguntar per què. Però jo no vull això. És clar que allò va alegrar-me. Vaig estar contenta una setmana per aquell detall i, encara ara, quan me'n recordo em poso feliç com una tonta.
Però la qüestió és que no ets de paraules, sinó de fets. I això n'és un. Com el fet de que te'n recordes de tots els llocs que hem anat junts (i jo no conec la meitat dels seus noms). El fet de que em valores com ningú, però que, alhora, ets l'únic que s'atreveix a recriminar-me una vegada i una altra que no tinc prou autoestima. La veritat, no em sap mal que m'ho recrimines. Això només em deixa entreveure quant m'arribes a valorar. Bé, no estic 100% enamorada de mi mateixa, però sé que sóc bona gent. Però a tu et preocupa profundament com em sento. I m'ho deies. 
I potser no ets de detalls tontos, però una vegada vas comprar-me dolços perquè sí. 
I una vegada et vas preocupar perquè no vaig acomiadar-me de tu al Clàssic.
I sempre em preguntes com estic. I m'ho preguntes genuïnament i no per convenció social.
I mai intentes ferir els meus sentiments.
I aquella tarda horrible en una cafeteria qualsevol, vas preocupar-te mil vegades més perquè no parava de plorar i per tot allò que t'havia explicat de mi, enlloc de preocupar-te pel malament que tu estaves en aquell moment.
Ets genuí. I ets one of a kind. I jo voldria fer-t'ho saber. Voldria dir-te tot allò que em deies tu a mi. T'infravalores molt, Gerard. Perquè t'han ferit, perquè t'han maltractat, perquè has acabat interioritzant la mentida. Perquè només penses en els teus defectes. 
I tu portes aquell escut de noi ben plantat, de senyor d'ordre. Portes aquell escut de persona llegida, d'humor fi, un escut d'humor autodestructiu, portes aquell escut cínic. Aquell escut heteronormatiu, tal i com vas dir-me.
I en poc temps ─considero que era poc temps─, aquest escut va desaparéixer per mi. Va desaparéixer en el pitjor moment i situació possible. I és allí quan et vas enfonsar i vas creure convenient fugir per autoprotegir-te, perquè no volies que jo hagués de conviure amb el que hi ha sota l'escut.
I així t'ho vaig dir: vull conviure-hi. Veure-ho, fer-te entendre que és vàlid, que és únic. I que vals la pena.
Però ja vaig fer massa tard. I ara intentes reconstruir aquesta barrera envers meu tornant sobre els teus mateixos passos. Però no podràs obviar sempre que jo t'he vist a pit descobert i vull aferrar-m'hi. I si no em deixes explicar-te la bellesa del món interior ara, espero que en algun moment recordis que jo n'hi veia en ell. 

dimecres, 26 d’octubre del 2016

La nit que vaig pensar que l'havia trobat

La meua estimada Barcelona. Prendre't com la última oportunitat que li dono a Tinder (sense saber ben bé per què te la dono). L'Eixample. Tenir moltes ganes de conéixe't. Quedar sota l'Arc de Triomf. Que jo arribi 20 minuts tard però em rebis, per primer cop, amb el teu somriure càlid. Que em doni por que en iniciar la nostra passejada pel Passeig de Lluís Companys em posis la mà a l'esquena (més tard he comprovat que no era un gest massa ràpid, sinó la teua naturalesa dolça). Caminar fins al Born en busca d'un local postureta per fer una birra. Que em convidis a dues Estrelles. Anar descobrint-te poc a poc sense cansar-me d'escoltar-te parlar amb la teua veu forta però suau. Que se m'il·luminin els ulls en sentir que ets realment interessant. Que treballes en Telecomunicacions, que ets una mica postureta, que vas créixer entre Mallorca i Barcelona, que vas decidir fer l'Interrail tu sol (i que me n'adoni que ets un home senzill i humil), que ets amant de la cervesa (oh! L'amor.), que tens una gossa que adores, que tens la vida al seu lloc i que me n'adoni que m'és agradable la teua companyia, sentir-te parlar i la teua forma de ser. No és perquè jo no parli, que ho faig molt, però em preguntes, t'interesses i m'escoltes. No em miris amb aquests ullets d'angelet però aquest somriure seductor, que ja m'estic fonent. No has intentat res, t'has limitat a parlar-me de tu i escoltar sobre mi. Que agradable ets. Però, com sempre, ja em preocupa no estar-te molestant: no has sopat, i, tonta de mi, penso que demà has de matinar molt. Tens l'excusa perfecta, m'ho has dit més tard: només volies sortir d'allà perquè estéssim els dos sols. "On vius?", " Sicília-Consell de Cent","Som quasi veïns! Sicília amb Casp!". Anem caminant, parlant, rient. La birra em posa tonta. Et punxo: "ets runner!". Respons punxant-me. M'agrades. Ets diferent, ets una persona agradable que vés a saber que hi fot a un lloc com Tinder. Enfilem Lluís Companys, passem per sota l'Arc on just fa unes poques hores em donaves dos petons (mentre jo em preocupava de que no pensessis que sóc massa alta per tu). Passem per Casp i m'assenyales el teu edifici, l'alcohol em fa confondre, però de seguida em dius que m'acompanyes fins a casa. M'aturo davant el portal. Estic confosa. T'hauria de donar un petó? Una abraçada? Convidar-te a pujar? (No!! El pis ha quedat fet un desastre intentant trobar la roba adequada per conéixe't!). Busco les claus, nerviosa. T'explico que els meus nens estan pendents que no siguis un psicòpata. Rius. M'encanta la teua manera de riure. Sonrisa bonita. Agafo les claus i el moment tens s'acosta. Em fas un petó però no em soltes. Somriem enmig de més i més petons. Crec que ets prudent, no vols passar-te de confiança. Ets adorable. Els petons es posen passionals i per primer cop em dius aquella frase teua que em fa tanta gràcia: "Que fem amb tu, Mireieta?". Que bonic ets. T'explico que et convidaria a pujar però tot plegat seria molt mala idea. Delicadament, amb por de no voler-te passar de la ratlla em dius que podríem anar a casa teua. En un segon ja t'estiro de la mà recorrent les cantonades del Fort Pienc, aturant-nos en qualsevol lloc per seguir donant-nos petons. T'atures, mires el mòbil: "Vaig a preguntar si hi ha algú a casa" -et quedes mirant el teclat, dubtant- "no, què els hi he de dir jo ara a aquests?". Ric, ens aturem, un altre petó, una altra estirada de la mà. Semàfor en vermell i petó. El teu portal, esperem l'ascensor i un altre petó. Mentre pugem et vull menjar tot. Arribem al 4t pis però seguim aturats, sigui donant-nos petons o mirant-nos als ulls, com quan t'atures, t'apartes uns centímetres, em mires seriós amb els teus ulls grans durant uns segons i després se t'escapa aquell bonic somriure i tornes a fondre els teus llavis amb els meus. En entrar estic morta de por, et xiuxiuejo per saber si he de saludar a algú o com va això. Per sorpresa, la primera que he de saludar és a la Kira qui, per molt que no em conegui, m'inspecciona i sacseja la cua feliçment de veure't. Saludes ràpidament a vés a saber qui, que ni he vist i segueixo com si allà no hi passés res. Al menjador hi ha algú que ni ha aixecat la vista del portàtil, ni dic res per vergonya. Entro ràpidament a la teua habitació amb tu. (Incís: el teu pis està de puta mare, vergonya m'hagués donat dur-te al meu) No sé ni com ni quan però quan me n'adono estem donant voltes al teu llit. No sé quanta estona passa, només sé que m'estàs fent veure les estrelles, que els teus companys de pis estan sentint un concert vocal en re major i que quan surts al lavabo les meves cames estan tremolant.
No sé si realment dormim, però ens passem la nit mirant-nos als ulls i abraçant-nos quan arribem a l'èxtasi.
Si és que hem dormit, ens despertem aviat i les mirades amb les nostres cares a 2cm de distància continuen. I quan ja no ens queda més energia (que no serà que ens faltin ganes), em dius tan dolçament que m'oferiries esmorzar però només tens cereals. Et dic que jo només esmorzo un cafè, però, tan gentleman, em dius que podem sortir a esmorzar alguna cosa. "A ESMORZAR??????", penso. No perquè em sembli mala idea, sinó perquè mai NINGÚ m'havia oferit anar a esmorzar amb ell després de la primera nit de dormir junts. La frase del cantant d'Els Amics de les Arts em ve al cap: "Perquè si sou dels qui podeu escollir amb qui aneu a dormir; a l'hora de triar, escolliu algú amb qui, com a mínim, us agradés esmorzar."

dilluns, 2 de setembre del 2013

Wonderwall

There are many things that I would like to say to you but I don't know how. I said maybe you're gonna be the one that saves me, and after all you're my wonderwall...

dijous, 15 d’agost del 2013

divendres, 24 de maig del 2013

365

Young and Beautiful

Tinc tantes coses a dir avui que no sé per on començar. Bé, seré precisa de per què era important escriure avui. Avui fa un any des de que em vas deixar. I et parlo a tu perquè no hi ha ningú millor a qui parlar-li d'això.
Recordo aquell dia com si estés gravat amb ferro cremant a la meua ment i mai, mai, mai, oblidaré aquell dia en concret. Suposo que, per la benevolença en què m'ha tractat la vida fins ara, per sort, mai m'havia passat algo tan dolorós. És trist i penós que digue això, me reflexa com una adolescent inmadura i egoísta, que potser és el que sóc. Bé, al cap i a la fi, el que anava dient. Si fa un any exacte m'haguéssin dit com seria la meva vida ara mateix t'hagués besat lo front i haguès sortit corrents a saborejar la llibertat. Però les ferides tarden en curar, i mai no podré concretar quan se'm va acabar el mal que em vas fer. És més, mai estaré segura de si han acabat de curar. Des dels últims mesos cap aquí sempre t'he donat les gràcies pel que vas fer. Després de molt reflexionar, pensar i parlar-ho en tu, la meua conclusió és que havia de passar tard o d'hora, que allò nostre ja no anava en lloc i que no tenia sentit. Potser va fer mal llavors, i va fer mal durant molts mesos, però del que estic segura que ara ja no en fa de mal. No t'oblidaré, no borraré tots els records, ni tots els teus somriures, ni els teus t'estimo. No penso borrar, no penso oblidar tot això, mai.
Potser ara no seré feliç, però no és per culpa teua ja. Ara ja no jugues cap paper important ni a favor ni en contra de la meua felicitat, ets una peça més de la meva vida de la qual podria prescindir, així t'ho dic.
L'únic ridícul i penós després de tot aquest temps és que hi ha una petita part de mi que sempre confiarà en el teu retorn. Mentrestant, si em disculpes, vaig a seguir perseguint la meva felicitat. Gràcies per aquest primer any de nova vida que compleixo avui.

dimarts, 7 de maig del 2013

T'estimo

http://www.youtube.com/watch?v=wKHZMEQ-kqo Acústiques que són amor.

Ho vas dit. I em vas fer forta. Va ser una tonteria, com qualsevol altra, seguint el fil d'una conversa sense sentit, com totes les nostres, i no directament, però ho vas dir. Vas dir "jo t'estimo tota, no només una part de tu". Potser m'hagués posat a plorar allí mateix si no fos perquè mantens permanentment un somriure als meus llavis quan sóc amb tu. Mai en un milió d'anys hagués pensat que tornaria a sentir això per algú. Aquesta falta de paraules per descriure el que sento, aquesta felicitat que sembla infinita. Signifiques mil coses per a mi i cap dolenta. Ets com ningú ha sigut mai amb mi: Únic, diferent i espontani, ets una bomba de sorpreses que embolica una part tendra i sincera alhora, la qual mai pensava que em desvetllaries.

No és un bon moment. Ho estàs passant realment malament i sento una impotència que em travessa i s'enfonsa dins meu omplint-me d'una preocupació que només s'esvaeix al teu costat. Saps com d'impotent puc arribar a sentir-me per no poder abraçar-te cada vegada que em dius que estàs a l'hospital? Que estàs al tren per anar-lo a veure tots els caps de setmana? Que no està millorant? Sé que no canviaria gran cosa, però almenys et transmetria la força que et fa falta i que estàs tenint en un moment tan difícil. Estaria amb tu les vint-i-quatre hores perquè no et quedessis tots els dies completament sol, i així poguessis pensar menys en l'injusta que està sent la vida amb tu.
Mira, amor (espero trobar el valor necessari per dir-t'ho, perquè ho estic desitjant), no et mereixes ni us mereixeu res del que us està passant, i només puc admirar la vostra força per resistir i estar al seu costat totes les hores que siguin possibles perquè no es senti sol. Però sóc al teu costat per transmetre't més força, més ànims i més amor, perquè sàpigues que no estàs sol encara que potser ho estiguis físicament totes les nits. T'estimo i necessito saber que tot estarà bé per a tu i per a vosaltres. I no et penso abandonar perquè et necessito al meu costat i vull veure't feliç per damunt de qualsevol altra al món.
No ho oblides: No estàs sol.
T'estimo molt més del que et puguis arribar a imaginar mai encara que no t'ho hagi dit ni una vegada.